Ir al contenido principal
El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha reclamado un Estado propio y ha pedido al Gobierno central que permita a Cataluña realizar una consulta por la independencia sin contar con el resto de España, al contrario de lo que dicta la Constitución de 1978. "Cataluña necesita un Estado propio", ha dicho.

Joaquín López de Andújar, obispo de Getafe, no es el único que se ha opuesto al complejo turístico Eurovegas. Esta misma mañana, el Presidente de la Conferencia Episcopal Española, Antonio María Rouco Varela, ha advertido de "los peligros y riesgos" que encierra esta clase de lugares por afectar a "la moral de las personas" y sobre todo, "de los jóvenes".

La sección primera de la sala de lo penal de la Audiencia Nacional ha confirmado la decisión del juez de Vigilancia Penitenciaria, de conceder la libertad condicional del preso etarra enfermo de cáncer Iosu Uribetxebarria Bolinaga. 

Y para finalizar La cigüeña de la torre, por De la Cigoña

El obispo de Solsona es un mentecato que ha olvidado su dignidad episcopal en busca de un protagonismo político que como obispo le está vedado. Vendió su primogenitura por un plato de lentejas. Que, siendo muy joven, se le van a atragantar. Antes o después.
Ha dejado de ser el padre de todos para querer serlo sólo de los independentistas catalanes. Muchísimos de los cuales rechazan una paternidad episcopal. Se ha acreditado como el botarate que no pocos ya pensaban que lo era. ¡Qué inmenso error haberle hecho obispo!
Acaba de hacer un enorme daño a la Iglesia. Muchos españoles al conocer su homilía aborrecerán al obispo y no pocos de ellos de rebote a la Iglesia. Con obispos así la Iglesia no necesita enemigos porque ellos solos se bastan para desacreditarla.
Yo en el tema del patriotismo soy bastante liberal. No creo que la religión imponga el amor a ninguna patria. Esa es cuestión dejada al arbitrio de los hombres. Cada uno es lo que quiera sentirse. Si el hijo del embajador de España en Washington, nacido allí, quiere después ser español o norteamericano no peca contra ninguna patria. Como el hijo de españoles nacido en Berlín o el de ecuatorianos nacido en España. ¿Y a qué patria tiene que amar el hijo de un español y una argentina o el de un francés y una alemana?
El obispo de Solsona puede desear la independencia de Cataluña pero no puede decirlo. Y menos predicarlo. Porque su ministerio es eclesial y eso no tiene nada que ver con la Iglesia. Sólo con sus gustos personales. Seguramente nacidos, además, de sus escasos conocimientos al respecto. ¿Ha considerado, por ejemplo, la ruina económica que sus caprichos políticos va a suponer para Cataluña y para España? Y seguramente mucho más para Cataluña. ¿Lo que significa romper una unidad de de más de quinientos años? ¿Cerrar el mercado de los productos catalanes a más del 60% de su producción? ¿Lo que incluso supondrá para el deporte una liga catalana de fútbol con el Barça jugando con el Besalú o el Berga?
Y ya lo de comparar la opresión del pueblo judío por Roma con la de Cataluña por España metiendo a la Virgen por medio a mí me parece sacrílego. Que en un obispo no está mal. Eso no es teología de la liberación. No pasa de la estupidez personal de un obispo que ha sido un inmenso error de quienes le propusieron para un cargo que le viene grandísimo.
Suele salir en las fotografías con una mirada de orate preocupante. Uno empieza a pensar que no es por poco fotogénico.
Esta es la homilía de la vergüenza:
HOMILIA DE LA MISSA
DE LA MARE DE DÉU DEL CLAUSTRE.
FESTA MAJOR DE SOLSONA 2012
Avui celebrem la Festa de la Mare de Déu del Claustre. Tothom a Solsona
estima la seva venerada imatge, la invoca i li demana protecció. Els qui
pensen que la noia de les trenes és un personatge mític propi de les
llegendes ancestrals de Catalunya s’equivoca. Maria del Claustre és una
noia que va viure en un lloc i en un temps de la història, però que, sense ser
filla de Solsona, s’ha fet tant d’aquí que n’és, no és la primera ciutadana,
n’és la Patrona.
Recordem les grans pinzellades de la vida de Santa Maria del Claustre, de
la Mare de Déu.
****
Maria és jueva. Nascuda a l’altre extrem de la Mediterrània. Filla d’un
poble de Galilea. De fet, no se li coneix més cognom que Natzaret: Maria
de Natzaret. Només devia parlar la seva llengua, l’arameu. Es va casar amb
un noi del seu poble i, amb ell, va experimentar el pes d’una llei forastera
que els obligava a pujar a Judà, la terra dels avantpassats reials de Josep.
Poc després del naixement de Jesús, va sofrir persecució de part del seus
propis governants i va haver de fugir a Egipte fins a la mort del rei
Herodes. De tornada a Natzaret va viure anys llargs en la discreció de la
vida familiar consagrada a l’educació del Messies esperat d’Israel, quan
encara ningú res podia imaginar. Quan el seu fill va iniciar la vida pública,
el va seguir, com veiem en l’episodi de les noces de Canà i en altres
ocasions que han recollit els evangelis. Maria, com hem escoltat en
l’evangeli d’avui, va estar al costat del seu Fill Jesús, a l’hora suprema de
la seva mort.
Maria, al peu de la creu, al costat de Joan, va rebre l’encàrrec de Jesús
d’estar sempre a casa del deixeble estimat de Crist. La tradició de
l’Església mostra que aquest manament de Jesús no se circumscrivia només
a la casa de Joan, sinó a la casa de tots els deixebles estimats de Jesús arreu
i sempre fins a la fi del món.
La història de l’Església testimonia com Maria ha complert aquest encàrrec
excel•lentment. Maria no només va estar al costat de la comunitat naixent,
no només va partir amb Joan a l’exili d’Efes quan la persecució va fer fugir
els cristians de Jerusalem. Sinó que Maria, assumpta en cos i ànima al cel,
ha estat al costat de tots els deixebles de Crist arreu i sempre. Esdevingué la
Senyora de tot l’orient proper: la theotokos. Aviat fou a Roma Salus populi
romani. Pilar d’Espanya. Montserrat de Catalunya. Claustre de Solsona.
Maria ha esdevingut Patrona de gairebé tots els països i els pobles on ha
estat anunciat l’evangeli del seu Fill. Maria és Remei, Dolors, Montalbà,
Alba, Savina, Camí, Aguda, Coaner, Patrocini, Colls, Lord, Castell,
Guàrdia, Antiguitat, Quar, Queralt, Paller i Falgars, per només dir les
advocacions més conegudes de la nostra diòcesi. Ha vestit com nosaltres,
ha parlat com nosaltres, ha configurat les nostres festes, ha afaiçonat la
nostra cultura.
Maria encarna com ningú el caràcter catòlic del nou poble que Déu ha
constituït a través del misteri del seu Fill. Maria s’ha fet de cada poble fins
a ser-ne Patrona i alhora és universal fins a ser reina del món. Els devots de
Maria són persones ben arrelades i amants de la seva terra, membres vius
de la seva Església particular i, alhora, se senten membres de la gran
família de l’Església catòlica, que va construint l’únic poble de Déu que
parla totes les llengües.
****
Ahir, quan la imatge de la Mare de Déu del Claustre pujava cap a la Plaça
Major de Solsona per a rebre l’homenatge anual de tots els solsonins, va
contemplar de nou els carrers engalanats per a la seva festa. Va adonar-se
de les moltes senyeres que guarneixen els balcons de la ciutat. Va
sorprendre’s, com molts de vosaltres, de veure tantes estelades.
Maria del Claustre nascuda en un país ocupat i oprimit, que ha conegut la
persecució i l’exili, que ha sofert la condemna injusta de Jesús a la mort,
sap bé el que signifiquen aquestes senyeres. Què li hem d’explicar nosaltres
sobre desitjos nobles i justos d’independència d’un poble.
Demà passat, a Barcelona, una gran manifestació reclamarà la
independència de Catalunya: “Catalunya, proper Estat d’Europa”. Molts
municipis han modificat llurs actes institucionals amb motiu de la diada
nacional per facilitar la participació en aquesta manifestació.
****
Davant d’aquests fets, podeu preguntar-me, quina és la paraula de
l’Església?
En primer lloc, cal dir que l’Església, tal com diu el Concili Vaticà II en la
Constitució Pastoral Gaudium et Spes, no és aliena als goigs i les
esperances, als plors i les angoixes dels homes contemporanis. Més encara
“no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor”.
En segon lloc, l’Església reconeix els drets dels pobles a l’autodeterminació
i, més encara, a la independència, com va afirmar explícitament el Papa
Joan Pau II en els discursos amb motiu del 50è aniversari de la Segona
Guerra Mundial i amb motiu de l’audiència anual al cos diplomàtic
acreditat davant la Santa Seu, l’any 1988.
També, els bisbes de Catalunya, ja fa més de 25 anys, en el document
“Arrels cristianes de Catalunya”, varen afirmar: “l’existència de la nació
catalana” i el dret a “una adequada estructura jurídico-política que faci
viable l’exercici dels drets” que té com a nació. Alhora afegien que “la
forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els
seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l’ordenament civil”. No
correspon pas a l’Església determinar-ho.
Recentment, commemorant l’aniversari d’aquest important text, els bisbes
de Catalunya en el document “Al servei del nostre poble” afirmàvem de
nou que: “reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de
Catalunya (...) i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això
comporta”. Però fèiem una passa més en sintonia amb el creixent sentiment
independentista d’aquest país: “Avui s’han manifestat nous reptes i
aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de
Catalunya s’ha d’articular (...). Com a pastors de l’Església no ens
correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes
nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que
es basin en el respecte inalienable de les persones i dels pobles i que
recerquin amb paciència la pau i la justícia”. Deixeu-m’ho dir més
clarament: estar a favor de la independència de Catalunya és legítim
moralment i, per tant, els catòlics poden ser independentistes.
****
L’Església, com sempre ha fet al llarg de la història, com va succeir
recentment en el naixement dels nous països independents de l’est
d’Europa, com no pot ser de cap altra manera, estarà al costat d’aquest
poble en allò que decideixi majoritàriament sobre la seva autodeterminació.
L’Església, recordant sempre que la seva missió és l’anunci universal de
l’Evangeli, no abandonarà aquest poble en una hora crucial de la seva
història.
Santa Maria del Claustre, protegiu els vostres fills.
Catedral de Solsona, 9 de setembre de 2012

Creo que el Nuncio de Su Santidad, a quien de algún modo debemos el nombramiento de esta joya, debería decir algo. Y Roma también.
  

           


Comentarios

Entradas populares de este blog

LOS HONORES MILITARES Y CIVILES MÁXIMA TRIBUTACIÓN DE FERVOR Y DEVOCIÓN QUE SE LES RINDEN A NUESTRAS SAGRADAS IMÁGENES EN SEÑAL DE VENERACIÓN, Y AL SANTÍSIMO SACRAMENTO DEL ALTAR EN SEÑAL DE ADORACIÓN Y RESPETO.

AL SEÑOR DE LA VIDA Y LA ESPERANZA NO LES SERÁN TRIBUTADOS HONORES DE ARMA PRESENTADA Y LA INTERPRETACIÓN DEL HIMNO NACIONAL Los artículos 58, 59 y 60 del Real Decreto 834/1984, de 11 de abril, por el que se aprueba el Reglamento de Honores Militares. (Vigente hasta el 23 de mayo de 2010), en su TÍTULO VIII, trataba sobre honores especiales, y en concreto los honores al Santísimo Sacramento, que le serán tributados los honores militares de arma presentada e Himno Nacional (primera parte completa). Asimismo, el artículo 59 del citado Texto legal, indicaba que “Toda fuerza formada que asista a la Santa Misa adoptará la posición de descanso desde su iniciación hasta el Sanctus, de firmes desde este momento hasta la Consagración. Terminada ésta se pasará a la de presenten, mientras se interpreta el Himno Nacional (primera parte completa), reintegrándose a la de firmes hasta la comunión del sacerdote, para posteriormente adoptar la de descanso hasta el final de la Misa. No obstante, la fu

Historia del mausoleo a los caídos en el paraje "La Garrofa" .Fue erigido en memoria de los primeros 27 almerienses de derechas que cayeron en la retaguardia republicana en la madrugada del 15 de agosto

Historia del Mausoleo a los Caídos de La Garrofa Por Ginés Valera Escobar Del Instituto de Estudios Almerienses       SEGÚN cuenta el Yugo en las crónicas de la época, el día 20 de noviembre de 1954, proclamado "Día del Dolor" por conmemorarse el  aniversario de la muerte de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange, se efectuó la bendición por el Prelado de la Diócesis del mausoleo erigido en la playa de La Garrofa en memoria de los primeros 27 caídos almeriense asesinados en la retaguardia republicana, levantado por la Jefatura Provincial del Movimiento de Urbina Carrera a iniciativa de la Delegación Provincial de Excautivos de Almería, dirigida por Juan López González. Fueron donados materiales por Antonio Oliveros, Miguel Nebot (que aportó algunos mármoles) y Alcalde de Macael, Francisco Justo. Siendo Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento Ramón Castilla Pérez,  el Frente de Juventudes celebró diversos actos  el día de la inaugurac

El Notario Juan de Mota Salvador presentó el Cartel de la Semana Santa de la Cofradía de la Estrella del Barrio de Regiones

De izq. a dech.:  Manuel Navarro Domene, Hno. Mayor, Enrique Sánchez Sánchez, Consiliario,  Felipe Ortiz Molina, fotógrafo, y Juan de Mota Salvador, Notario. Foto: Rafael Barranco El pasado domingo, día 3 de marzo, en la sede canónica de  la Hermandad Sacramental de Nuestro Padre Jesús de las Penas y María Santísima de la Estrella, iglesia de San Isidro Labrador del Barrio de Regiones Devastadas, se  llevó a cabo el último día del Triduo en honor a la Virgen de la Estrella, presidido por el canónigo y consiliario Muy Ilustre Sr. D. Enrique Sánchez Sánchez.  Tras la finalización de la Santa Misa y el cántico de alabanza a la Virgen de la Salve Regina,  se procedió a toma de posesión de los neófitos cofrades, que juraron las Reglas y se les impuso la medalla corporativa tras su bendición, y que este año realizarán la Estación de Penitencia. A continuación, el Teniente Hermano Mayor Rafael Leopoldo Aguilera, relató las virtudes del presentador del cartel, el Notario Juan de