El presidente de la Generalitat,
Artur Mas, ha reclamado un Estado propio y ha pedido al Gobierno central que
permita a Cataluña realizar una consulta por la independencia sin contar con el
resto de España, al contrario de lo que dicta la Constitución de 1978.
"Cataluña necesita un Estado propio", ha dicho.
Joaquín López de Andújar, obispo
de Getafe, no es el único que se ha opuesto al complejo turístico Eurovegas.
Esta misma mañana, el Presidente de la Conferencia Episcopal Española, Antonio
María Rouco Varela, ha advertido de "los peligros y riesgos" que
encierra esta clase de lugares por afectar a "la moral de las
personas" y sobre todo, "de los jóvenes".
La sección primera de la sala de
lo penal de la Audiencia Nacional ha confirmado la decisión del juez de
Vigilancia Penitenciaria, de conceder la libertad condicional
del preso etarra enfermo de cáncer Iosu Uribetxebarria Bolinaga.
Y para finalizar La cigüeña de la
torre, por De la Cigoña
El obispo de Solsona es un
mentecato que ha olvidado su dignidad episcopal en busca de un protagonismo
político que como obispo le está vedado. Vendió su primogenitura por un plato
de lentejas. Que, siendo muy joven, se le van a atragantar. Antes o después.
Ha dejado de ser el padre de
todos para querer serlo sólo de los independentistas catalanes. Muchísimos de
los cuales rechazan una paternidad episcopal. Se ha acreditado como el botarate
que no pocos ya pensaban que lo era. ¡Qué inmenso error haberle hecho obispo!
Acaba de hacer un enorme daño a
la Iglesia. Muchos españoles al conocer su homilía aborrecerán al obispo y no
pocos de ellos de rebote a la Iglesia. Con obispos así la Iglesia no necesita
enemigos porque ellos solos se bastan para desacreditarla.
Yo en el tema del patriotismo soy
bastante liberal. No creo que la religión imponga el amor a ninguna patria. Esa
es cuestión dejada al arbitrio de los hombres. Cada uno es lo que quiera
sentirse. Si el hijo del embajador de España en Washington, nacido allí, quiere
después ser español o norteamericano no peca contra ninguna patria. Como el
hijo de españoles nacido en Berlín o el de ecuatorianos nacido en España. ¿Y a
qué patria tiene que amar el hijo de un español y una argentina o el de un francés
y una alemana?
El obispo de Solsona puede desear
la independencia de Cataluña pero no puede decirlo. Y menos predicarlo. Porque
su ministerio es eclesial y eso no tiene nada que ver con la Iglesia. Sólo con
sus gustos personales. Seguramente nacidos, además, de sus escasos
conocimientos al respecto. ¿Ha considerado, por ejemplo, la ruina económica que
sus caprichos políticos va a suponer para Cataluña y para España? Y seguramente
mucho más para Cataluña. ¿Lo que significa romper una unidad de de más de
quinientos años? ¿Cerrar el mercado de los productos catalanes a más del 60% de
su producción? ¿Lo que incluso supondrá para el deporte una liga catalana de
fútbol con el Barça jugando con el Besalú o el Berga?
Y ya lo de comparar la opresión
del pueblo judío por Roma con la de Cataluña por España metiendo a la Virgen
por medio a mí me parece sacrílego. Que en un obispo no está mal. Eso no es
teología de la liberación. No pasa de la estupidez personal de un obispo que ha
sido un inmenso error de quienes le propusieron para un cargo que le viene
grandísimo.
Suele salir en las fotografías
con una mirada de orate preocupante. Uno empieza a pensar que no es por poco
fotogénico.
Esta es la homilía de la
vergüenza:
HOMILIA DE LA MISSA
DE LA MARE DE DÉU DEL CLAUSTRE.
FESTA MAJOR DE SOLSONA 2012
Avui celebrem la Festa de la Mare
de Déu del Claustre. Tothom a Solsona
estima la seva venerada imatge,
la invoca i li demana protecció. Els qui
pensen que la noia de les trenes
és un personatge mític propi de les
llegendes ancestrals de Catalunya
s’equivoca. Maria del Claustre és una
noia que va viure en un lloc i en
un temps de la història, però que, sense ser
filla de Solsona, s’ha fet tant
d’aquí que n’és, no és la primera ciutadana,
n’és la Patrona.
Recordem les grans pinzellades de
la vida de Santa Maria del Claustre, de
la Mare de Déu.
****
Maria és jueva. Nascuda a l’altre
extrem de la Mediterrània. Filla d’un
poble de Galilea. De fet, no se
li coneix més cognom que Natzaret: Maria
de Natzaret. Només devia parlar
la seva llengua, l’arameu. Es va casar amb
un noi del seu poble i, amb ell,
va experimentar el pes d’una llei forastera
que els obligava a pujar a Judà,
la terra dels avantpassats reials de Josep.
Poc després del naixement de
Jesús, va sofrir persecució de part del seus
propis governants i va haver de
fugir a Egipte fins a la mort del rei
Herodes. De tornada a Natzaret va
viure anys llargs en la discreció de la
vida familiar consagrada a
l’educació del Messies esperat d’Israel, quan
encara ningú res podia imaginar.
Quan el seu fill va iniciar la vida pública,
el va seguir, com veiem en
l’episodi de les noces de Canà i en altres
ocasions que han recollit els
evangelis. Maria, com hem escoltat en
l’evangeli d’avui, va estar al
costat del seu Fill Jesús, a l’hora suprema de
la seva mort.
Maria, al peu de la creu, al
costat de Joan, va rebre l’encàrrec de Jesús
d’estar sempre a casa del
deixeble estimat de Crist. La tradició de
l’Església mostra que aquest
manament de Jesús no se circumscrivia només
a la casa de Joan, sinó a la casa
de tots els deixebles estimats de Jesús arreu
i sempre fins a la fi del món.
La història de l’Església
testimonia com Maria ha complert aquest encàrrec
excel•lentment. Maria no només va
estar al costat de la comunitat naixent,
no només va partir amb Joan a
l’exili d’Efes quan la persecució va fer fugir
els cristians de Jerusalem. Sinó
que Maria, assumpta en cos i ànima al cel,
ha estat al costat de tots els
deixebles de Crist arreu i sempre. Esdevingué la
Senyora de tot l’orient proper:
la theotokos. Aviat fou a Roma Salus populi
romani. Pilar d’Espanya.
Montserrat de Catalunya. Claustre de Solsona.
Maria ha esdevingut Patrona de
gairebé tots els països i els pobles on ha
estat anunciat l’evangeli del seu
Fill. Maria és Remei, Dolors, Montalbà,
Alba, Savina, Camí, Aguda,
Coaner, Patrocini, Colls, Lord, Castell,
Guàrdia, Antiguitat, Quar,
Queralt, Paller i Falgars, per només dir les
advocacions més conegudes de la
nostra diòcesi. Ha vestit com nosaltres,
ha parlat com nosaltres, ha
configurat les nostres festes, ha afaiçonat la
nostra cultura.
Maria encarna com ningú el
caràcter catòlic del nou poble que Déu ha
constituït a través del misteri
del seu Fill. Maria s’ha fet de cada poble fins
a ser-ne Patrona i alhora és
universal fins a ser reina del món. Els devots de
Maria són persones ben arrelades
i amants de la seva terra, membres vius
de la seva Església particular i,
alhora, se senten membres de la gran
família de l’Església catòlica,
que va construint l’únic poble de Déu que
parla totes les llengües.
****
Ahir, quan la imatge de la Mare
de Déu del Claustre pujava cap a la Plaça
Major de Solsona per a rebre
l’homenatge anual de tots els solsonins, va
contemplar de nou els carrers
engalanats per a la seva festa. Va adonar-se
de les moltes senyeres que
guarneixen els balcons de la ciutat. Va
sorprendre’s, com molts de
vosaltres, de veure tantes estelades.
Maria del Claustre nascuda en un
país ocupat i oprimit, que ha conegut la
persecució i l’exili, que ha
sofert la condemna injusta de Jesús a la mort,
sap bé el que signifiquen
aquestes senyeres. Què li hem d’explicar nosaltres
sobre desitjos nobles i justos
d’independència d’un poble.
Demà passat, a Barcelona, una
gran manifestació reclamarà la
independència de Catalunya:
“Catalunya, proper Estat d’Europa”. Molts
municipis han modificat llurs
actes institucionals amb motiu de la diada
nacional per facilitar la
participació en aquesta manifestació.
****
Davant d’aquests fets, podeu
preguntar-me, quina és la paraula de
l’Església?
En primer lloc, cal dir que
l’Església, tal com diu el Concili Vaticà II en la
Constitució Pastoral Gaudium et
Spes, no és aliena als goigs i les
esperances, als plors i les angoixes dels homes
contemporanis. Més encara
“no hi ha res de verament humà
que no ressoni en llur cor”.
En segon lloc, l’Església
reconeix els drets dels pobles a l’autodeterminació
i, més encara, a la
independència, com va afirmar explícitament el Papa
Joan Pau II en els discursos amb
motiu del 50è aniversari de la Segona
Guerra Mundial i amb motiu de
l’audiència anual al cos diplomàtic
acreditat davant la Santa Seu,
l’any 1988.
També, els bisbes de Catalunya,
ja fa més de 25 anys, en el document
“Arrels cristianes de Catalunya”,
varen afirmar: “l’existència de la nació
catalana” i el dret a “una
adequada estructura jurídico-política que faci
viable l’exercici dels drets” que
té com a nació. Alhora afegien que “la
forma concreta més apta per al
reconeixement de la nacionalitat, amb els
seus valors i prerrogatives,
pertoca directament a l’ordenament civil”. No
correspon pas a l’Església determinar-ho.
Recentment, commemorant l’aniversari d’aquest
important text, els bisbes
de Catalunya en el document “Al
servei del nostre poble” afirmàvem de
nou que: “reconeixem la
personalitat i els trets nacionals propis de
Catalunya (...) i defensem el
dret a reivindicar i promoure tot el que això
comporta”. Però fèiem una passa
més en sintonia amb el creixent sentiment
independentista d’aquest país:
“Avui s’han manifestat nous reptes i
aspiracions, que afecten la forma
política concreta com el poble de
Catalunya s’ha d’articular (...).
Com a pastors de l’Església no ens
correspon a nosaltres optar per
una determinada proposta a aquests reptes
nous, però defensem la
legitimitat moral de totes les opcions polítiques que
es basin en el respecte
inalienable de les persones i dels pobles i que
recerquin amb paciència la pau i
la justícia”. Deixeu-m’ho dir més
clarament: estar a favor de la
independència de Catalunya és legítim
moralment i, per tant, els catòlics poden ser
independentistes.
****
L’Església, com sempre ha fet al
llarg de la història, com va succeir
recentment en el naixement dels
nous països independents de l’est
d’Europa, com no pot ser de cap
altra manera, estarà al costat d’aquest
poble en allò que decideixi
majoritàriament sobre la seva autodeterminació.
L’Església, recordant sempre que
la seva missió és l’anunci universal de
l’Evangeli, no abandonarà aquest
poble en una hora crucial de la seva
història.
Santa Maria del Claustre,
protegiu els vostres fills.
Catedral de Solsona, 9 de
setembre de 2012
Creo que el Nuncio de Su
Santidad, a quien de algún modo debemos el nombramiento de esta joya, debería
decir algo. Y Roma también.
Comentarios